Tornar a escola

Hui tinc una sensació molt estranya. És el primer setembre des de fa vora trenta anys que a casa no s’ha parlat de curs nou o matrícules. Novençans de nou, amb els fills fora de casa, recordava amb ells fa pocs dies la tràpula amb què vivíem l’inici del curs. La barreja entre la il·lusió i la por per part d’ells i l’encaix de boixets entre les seues activitats i les nostres agendes, a més de la costera econòmica que implica ―o implicava fins fa no res― la compra dels llibres, afegida a les matrícules de conservatori, gimnàs, piscina..., i la que comporta viure en un poble que reserva setembre per a les festes grans.

Per a gran part de la nostra societat, setembre és el veritable gener. L’inici del curs activa també el compte d’esperances, projectes i il·lusions; més encara si es tracta d’un canvi de cicle o el temut pels pares primer dia d’escola. No recordem el primer dia que travessàrem la porta del col·legi, però sí recordem el primer dia dels nostres fills. Més traumàtic per a nosaltres que per a ells, projectar-hi els nostres anhels és inevitable ―que tinguen allò que no he tingut!―, fer-los receptors de les nostres frustracions ―han d’arribar on no he arribat jo!― és recomanable que ho evitem. Ser pares no és fàcil, podem aprendre dels errors, però només si revisem què anà malament el curs passat i fem nosaltres el primer pas per assumir la responsabilitat.

No soc mestra d’ofici, però sé què és tindre la classe plena de criatures cadascú fill d’un pare i una mare; la càrrega de treball i la implicació emocional que comporta un treball imprescindible en la societat: formadors de ments, de cossos i d’ànimes. La vocació que tots reclamem com a garantia d’un bon servici. No recorde el meu primer dia d’escola, però sí que recorde la meua primera mestra, amb qui vaig aprendre a llegir i la cartilla Ya sé leer, també recorde la primera mestra que em va fer anar a escola amb ganes d’entrar a classe. No és igual. Dels bons recorde el plaer d’aprendre; dels roïns, la pitjor cosa que es pot fer a la vida: avorrir-te. La vida és per a viure-la i l’escola per a ensenyar-te a fer-ho.