És quan plou que ballo sol

M’he permès el luxe de manllevar-li un vers al mestre Foix, pastisser i gran poeta, per  qui des de la primera vegada que  vaig llegir els seus versos vaig quedar enlluernat. Ara que, després de l’amenaça de la «pertinaz sequía» que anunciava cada setmana el NO-DO  de la meva infantesa, estic dos dies tancat a casa veient com plou a bots i barrals i poc a poc va tornar l’aigua als pantans, he fet cas a les paraules del poeta de Gràcia i, content per l’arribada d’un aiguat com feia més de dos anys no veiem he ballat pels passadissos de casa, encara que no m’he vestit «d’algues, or i escata» com aconsella  el poeta gracienc. I dilluns, quan més plovia, jo ballava tot  sol en escoltar Pedro Sánchez anunciar que continuava entre les parets de Moncloa i  també a l’escó blau del Govern a la madrilenya Carrera de Sant Jeroni. Eren poc més de les 11 del matí quan en una compareixença, sense acceptar  preguntes dels periodistes,  a la porta de Moncloa va anunciar que no deixava lliure el lloc de President del Govern. En aquell moment al carrer Gènova a més d’un se’l va tallar el cafè del desdejuni, i les ampolles de cava, extremeny o de Requena, una vegada més, van deixar les neveres en espera de  altra ocasió. 

Una vegada més, Pedro Sánchez, l’home de la «flor al cul», ha ressuscitat quan molts, entre ells alguns dels seus barons, ja estaven cantat-li les absoltes. Té tot el dret a estar emprenyat pel tracte que l’extrema dreta i el PP amagat darrere l’esquena d’Abascal, amb la inestimable ajuda i col·laboració de la Brunete Mediàtica i els togats de la franquista Brigada Aranzadi porten anys i panys donant-li a ell i a la seua dona. Però alguns pensem que no pot queixar-se, des de la seua trona de president del Govern d’Espanya ha vist passar davant els seus ulls casos molt semblants, i fins i tot més greus, que els que personalment l’ha afectat. I han callat, ell i el seu partit, fins i tot davant atacs indiscriminats contra els que eren els seus socis de Govern. 

Mentre Sánchez  estava compareixent davant els espanyols el President Puigdemont no podia acudir a Catalunya per dir el darrer adéu a sa mare ni ser present al soterrar, com ja li va passar, fa uns anys,  a la mort del seu pare, perquè, malgrat tenir immunitat com parlamentari europeu, uns jutges espanyols no la reconeixen passant-se per l’arc de triomf les lleis europees. A aquestes alçades del segle XXI hi ha polítics catalans exiliats per les seues idees polítiques perquè jutges de la cúpula judicial espanyola, com García-Castellón, s’entesten en retorçar tant les lleis que uns possibles desordres públics, com el cas Tsunami, els qualifiquen com delicte de terrorisme. Al País Valencià no podem oblidar com l’extrema dreta i el PP aixoplugat baix els paraigües  ultres van apartar Mónica Oltra amb falses acusacions mentre des del jutjat anava allargant-se el procés per evitar que es pogués presentar a les eleccions del maig passat. Son tan sols uns casos, però Pedro Sánchez i el PSOE mai van elevar la més mínima protesta, segurament perquè pensaven que amb ells l’extrema dreta i el seus còmplices del PP mai s’atrevirien. 

Però es van atrevir, i ara Sánchez ens parla d’un punt i apart i d’una “regeneració democràtica”, la política espanyola la necessita, a Sánchez tan sols cal dir-li que ja és tard per les paraules emfàtiques, ens calen fets, i per començar podria derogar la “llei mordassa”, eixa que porta tant de temps dient que va a derogar. Després cal desmuntar el feixisme d’alguns togats i d’alguns pseudo mitjans de comunicació. Cal fer servir el BOE.