L’avalot d’una nit a Catadau

Hi ha notícies que apleguen de forma casual i esta és una d’elles que la vaig descobrir en un dels meus viatges a l’Arxiu de la Noblesa de Toledo. Fa ara 280 anys van succeir uns fets una nit... i un dels testimonis va ser el meu avantpassat Melchor Boix, espardenyer de Llombai, qui es trobava eixa nit en Catadau. Curiosament, ara soc jo el que vos contaré el que va passar eixa nit, d’eixe dia tan «assenyalat», a partir de l’informe i els testimonis que manà redactar el governador del Marquesat per a avaluar els fets.

En eixe any de 1743, Catadau es trobava en plet per a deslligar-se i abandonar el Marquesat de Llombai, pretenent incorporar-se a la Reial Corona. La marquesa de Llombai i duquessa de Gandia era donya Maria Ana de Borja-Centelles i Fernández de Córdoba, qui també era comtessa d’Oliva i pel seu segon matrimoni, duquessa de Béjar i Plasencia. Un personatge poderós i molt vinculat a la Cort i a la Monarquia.

La matinà del 25 de juliol, amb l’arribada d’una carta de Josep Bisbal de «Jeroni» a Catadau la nit anterior, i aprofitant l’absència del governador de Llombai, el doctor Ignaci Aguilar, es va produir una gran escama, així com un «gran ruido y alboroto» en la població. El motiu era que en eixa carta, Josep Bisbal, apoderat de la major part de veïns de Catadau en la «Villa y Corte», els referia que havia eixit la sentencia favorable per «al lloc» i per tant li havien guanyat el litigi a la marquesa i ja formaven part de la Corona Reial. Davant aquesta notícia, molts veïns, emocionats, eixirien cridant i victorejant pels carrers, feren algunes fogueres, dispararen coets i arribaren a tocar les campanes al vol al voltant de les 2 del matí. Ara bé, quan al cap d’un temps es presentaren els oficials de Llombai, no van trobar ja a la majoria de la gent ni als «responsables».

Uns dies després, arribat ja el governador a Llombai i enterat del succés, va manar fer unes diligencies per a poder aclarir el que realment havia passat i impartir justícia davant eixa xicoteta «revolta» en Catadau sobre els responsables. Les averiguacions van portar a diversos testimonis, els quals, a excepció d’un, eren tots de Catadau.

Segons contaren els nou testimonis davant l’escrivà de Llombai, Dionisio Tallada, quan van comparèixer per ordre de l’agutzil Martín Máñez i van ser interrogats pel governador el dia 1 d’agost, en la sala de justícia de Llombai, el 24 de juliol per la nit havia arribat una carta des de Madrid de Josep Bisbal de «Jeroni», però ara ningú sabia on estava eixa carta amb la notificació de la sentencia favorable per al lloc de Catadau. 

Els responsables del succés van ser condemnats a multes tal dia com hui, però es lliuraren de la presó

El primer testimoni va ser Agustí Solà, llaurador de 56 anys, que després de jurar per Déu Nostre Senyor i fer la senyal de la Creu per oferir la seua veritat (com farien tots els testimonis), va referir que estava dormint quan li va tocar a la finestra Josep Diranzo, el seu veí, al voltant de la 1:30h de la matinada i li va dir que passara a sa casa per a llegir una carta que havia portat ell de correu de València. Quan va anar, va vore que era de Josep Bisbal de «Jeroni», qui lluitava en Madrid «pretendiendo el rescate de dicho lugar para la Corona Real», i en dita carta li comunicava al seu parent Felipe Bisbal que havia eixit Sentència favorable per a Catadau en el plet i que podia ja dir-ho públicament a tots. Però Agustí va afirmar davant del governador, que en acabar de llegir la carta davant el propi Diranzo i Domingo Ximeno, ell se’n tornà a casa i es gità i que si que va sentir al cap d’un rato les campanes al vol i coets, així com veus i crits pel carrer, però que ell no s’alsà més del llit. I que a l’endemà sí que va vore en alguns carrers «ruedos de ceniza» i li digueren que havien fet també algunes fogueres per «la alegria y regocijo que habían tenido» per les notícies de la carta.

Escoltats tots els testimonis, i sense que haguera aparegut la carta, el governador va manar remetre l’auto a la Sala del Crim de València per mig del seu fiscal, Pedro Rioexea, per a prendre la «providència correspondiente». Això era el dia 19 d’agost de 1743. Finalment, alguns dels «responsables» del succés van ser condemnats a pagar una multa, lliurant-se de la presó, ja que no els havien agafat, de forma que va ser el mínim.

La carta que originà l’escama i la celebració l’havia enviat des de Madrid Josep Bisbal de «Jeroni»

Ara bé, encara que alguns com els que tocaren la campana, el que portà i els que llegiren la carta, pagaren a gust i satisfets, l’alegria els va durar poc, ja que donya Maria Ana de Borja va apel·lar i el plet s’allargà. A més a més, Josep Bisbal de «Jeroni» encara que intentà recórrer, per «circumstàncies» es va quedar curt de fons... i el plet es va allargar durant molts anys... no aconseguint-se la «Independència» de Catadau del Marquesat fins l’any 1806. Però això ja és altra història.

En definitiva, a partir dels diferents testimonis tenim constància d’un fet singular que va passar en juliol de 1743, que van ser considerats com «escándalo y alborotos» i que va ser la mostra de com en un primer moment i davant una sentència favorable a la seua causa i la reivindicació del plet contra la marquesa, el poble de Catadau va manifestar el seu orgull i la seua emoció, sense importar-li les conseqüències ni les «represàlies», ja que un dels dons més importants i pels que val la pena viure i lluitar és la llibertat.

Però d’igual manera que és important el fet en sí, també és molt important recordar-lo i saber esta història, que va significar un canvi en la història, ja que per primera vegada un poble xicotet havia pogut guanyar, encara que momentàniament, a tota una potència com era la poderosa família Borja. 

Suscríbete para seguir leyendo