És ben curiosa la quantitat de sensacions que podem arribar a somatitzar, és a dir a «convertir (un trastorn psíquic) en un símptoma orgànic o funcional» Així, a causa d’un disgust se’ns pot alterar el sistema digestiu o un estat d’estrés ens pot provocar un rebrot d’acne (encara que no siguem adolescents).
Els éssers humans tenim un segon cervell i està en l’aparell digestiu. Milions de neurones entapissen el tub digestiu i, en contacte amb les germanes que viuen al cervell, reben els mateixos impactes i els transformen en respostes emocionals. Qui no ha tingut la sensació d’un nuc a l’estómac?, la sensació d’estar en punxes si estaves impacient?, o el desfici li ha provocat la sensació d’experimentar, una part del cos, una sensació anàloga a la que produirien les formigues caminant sobre la pell»?; és a dir, un formigueig.
L’Escriptora de l’Any, Carmelina Sánchez-Cutillas, descriu la sensació d’inquietud, però també de desfici i desassossec precisament amb el terme ‘formigueig’ en el poema ‘Conjugació en primera persona’: «Tinc al meu cor un formigueig de versos. / Les meues mans formiguegen versos, / i me les mire tothora i no hi veig res». La imatge poètica de la paraula que navega per les venes, que dorm en el cor; més que no en el cervell és poderosa. Vicente Aleixandre en ‘Nombre’ parla també del nom secret de l’amada que recorre la sang del poeta «tu nombre con mi sangre / pasaba por mi labio. / Un instante mi labio, por virtud de su sangre sabía / a ti». La mateixa figura que ens trobem al poema «Hi ha dies que tem parlar amb els amics / i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita / per no esvanir el formigueig de versos / que duc sota la pell i a flor de llavis».
La diferència entre la imatge que suscita Aleixandre i la de Sánchez-Cutillas és que el formigueig és de rabior, del dolor intens que s’endevina darrere dels versos d’una dona que reivindica, amb gosadia, el dret a tindre una veu: «Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos, / i a les cames també; aquestes cames / que pels versos em tremolen tan lleument / com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix».
Amb imatges tan carnals com potents, Carmelina Sánchez-Cutillas ens parla des de la rebel·lia d’una dona culta, que no es resignà a ocupar el lloc que li pertocava. Silenciada durant massa anys, atorguem, ara, veu a l’escriptora valenciana del segle XX.
