Els poliamor, a tots els diccionaris

Esta setmana passada ha estat molt present en els mitjans de comunicació la paraula «poliamor». L’ha pronunciada l’arquebisbe de Valladolid, bisbe responsable del servici de pastoral vocacional de la Conferència Episcopal Espanyola. Este monsenyor s’ha mostrat molt preocupat per la «cultura dominant» del «poliamor» i, davant d’això, defén la proposta de l’Església a la vocació al matrimoni, a la paternitat i maternitat.

Sempre m’ha cridat l’atenció l’interés del clero en les coses matrimonials, en les paternitats-maternitats i en les relacions amoroses, sexuals, etc., sent aixina que els eclesiàstics i eclesiàstiques mantenen el celibat, no es casen ni són pares ni mares, ni coneixen ni entenen de relacions amatòries carnals (com tots i totes sabem). Però, en fi, tot el món té dret a opinar, inclús d’allò que u se suposa que no sap.

Bé, la paraula «poliamor» deu ser d’ús i/o creació no molt antiga, perquè alguns diccionaris no la incorporen en les seues pàgines.

Fa cinquanta anys s’estilava l’expressió «amor lliure», «llibertat en les relacions sexuals, sense cap classe de lligam estable». Però em pense que el «poliamor» no arriba a tanta llibertat.

Jo admet la meua ignorància, perquè no havia reparat en el valor i correcció de la paraula «poliamor», però en sentir-la al prelat mencionat no vaig dubtar de la seua validesa i correcció normativa en castellà d’eixa paraula i forma, perquè un arquebisbe en exercici no comet cap heretgia, ni lingüística ni de ninguna classe. El cas és que la veu «poliamor» l’entra el Diccionario castellà de la Real Academia Española, amb la definició traduïda, «relació eròtica i estable entre diverses persones amb el consentiment de totes elles». També l’arreplega el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV, definida com a «relació sexual i amorosa estable i consentida entre diversos individus». El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, en línia amb el seu aperturisme lingüístic, entra també el «poliamor», amb la definició: «relació afectivosexual que es manté amb més d’una persona i que es basa en el coneixement i el consentiment de totes les parts implicades». Este portal, a més, afig l’adjectiu «poliamorós»/ «poliamorosa», «relatiu al poliamor», «persona que practica el poliamor», perquè si hi ha poliamor hi ha d’haver poliamorosos i poliamoroses.

En el Diccionario de la RAE, hi ha «poliamor», però sense «poliamorosos» ni «poliamorosas». Que eixuts! El despago és que el vocable «poliamor» no el trobem registrat en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tampoc en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. En els diccionaris més antics valencians o catalans, tampoc. Ja podem imaginar-nos que fa unes quantes dècades no hi havia «poliamor», reconegut com a paraula usual. El Corpus Informatitzat del Valencià ens informa de l’ús que una important autoritat lingüística, com és Josep Lacreu, fa del «poliamor», en «Paraula del dia», Levante-EMV (7-3-2023), «El futur sempre és incert, i no sabem com evolucionarà la paraula «matrimoni». Qui sap! El poliamor està en auge».

Senyores/senyors acadèmics/acadèmiques d’esta llengua: pugen, per favor, el poliamor als diccionaris!