L’aportació dels escriptors valencians a la llengua normativa

En alguna d’estes columnetes, en la línia d’altres articulistes preocupats per la bona salut d’esta llengua, he apuntat la inconveniència de fomentar i seguir un patró lingüístic, en valencià escrit i oral formal, excloent d’una bona nòmina de paraules, expressions i formes genuïnes valencianes o molt usuals en la parla valenciana. I alhora substituïdes per altres inusuals en el parlar valencià, qualificades per l’elitisme lingüístic com a formes més cultes. Eixos criteris són els que s’establiren en les dècades seixanta-setanta del segle passat en els àmbits universitaris i literaris; i posteriorment en l’ensenyança primària i secundària. Però eixe patró lingüístic no ha creat identificació entre la majoria dels valencians, siguen valencianoparlants o no. Eixa situació va començar a rectificar-se, en la dècada dels noranta, amb la inclusió de molts d’eixos vocables, expressions i formes genuïns valencians en l’antic Salt, en el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), en el Diccionari general (Ferrer Pastor) i en altres reculls lèxics. Veus, la majoria d’estes, arreplegades en eixa joia lexicogràfica que és el Diccionari català-valencià-balear, molts anys en arrere. Amb eixos valuosos antecedents, amb el llegat també de Sanchis Guarner, Josep Giner, Ferrer Pastor i altres, anteriors i contemporanis, com alguns dels esmentats més avall, es va arribar a la creació consensuada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, entre altres documents normatius amb cara valenciana, publicà el Diccionari normatiu valencià (DNV) que representa el reconeixement normatiu de bona part del valencià marginat i, també, l’admissió normativa de neologismes convenients, com ara «microxip», «repositori». «tàper», «xatejar», «pònting» i molts altres.

Ara, un dels principals autors del DNV, Jordi Colomina, ha publicat, editat per la Universitat d’Alacant, el llibre «L’aportació dels escriptors valencians a la llengua normativa», que posa en valor una part molt significativa de la parla valenciana, en bona part bandejada dels llibres d’ensenyament. I ho fa (la posada en valor), a través de l’ús que n’han fet cinc destacats escriptors com han sigut/són Carles Salvador, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera i Ferran Torrent, de manera particular. I de manera més general també cita aportacions a l’ús literari i a la normativa d’autors de les comarques valencianes septentrionals, com Salvador Guinot, Joaquim Garcia Girona, Àngel Sánchez Gozalbo, Josep Pascual Tirado i altres. A més, eixe llibre de Colomina ens mostra l’errada del bandejament de paraules o formes de provada genuïnitat o antiguitat qualificades de barbarismes, dialectalismes i altres desqualificacions o rebaixes, com «aixina», «este», «febra», «panader», «peluqueria», «vullc/vullga», «xillar» i altres, emprades pels escriptors citats i altres.

El llibre comença amb un apartat titulat «El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: una contribució al benestar lingüístic dels valencians», que és tota una declaració d’intencions de l’autor respecte al paper que representa el DNV, a grans trets, en la superació de les controvèrsies lingüístiques respecte a la nostra llengua. I que s’hauria de prendre com a base, entre altres documents, per a recuperar el consens lingüístic alcançat amb la LUEV i amb la creació de l’AVL; i desbaratat en els últims huit anys.