Abrasir, abrasar i abraçar

"Fa una calor que abrasix l’arena», li vaig sentir dir un dia de ple agost a una joveneta referint-se a la bramor que despedix l’arena de vora mar en un d’eixos dies de calina extrema. L’ús del verb «abrasir» es manté mitjanament bé en la majoria de la parla valenciana, encara que es veu vampiritzat per «abrasar», també forma normativa.  

Sentir una xavala de 15 anys usar la forma verbal «abrasir» espontàniament és motiu de satisfacció per la meua part, i senyal que les formes més genuïnament valencianes poden tindre un bon futur, i no són ni vulgarismes ni aberracions, com han afirmat alguns representants de l’elitisme lingüístic. Jo en ma casa, de menut i jovenet, sempre he sentit als meus pares, iaies, tios i veïnat usar el verb «abrasir», per a referir-se a ‘cremar, sentir una calor excessiva, intensa, sufocant’, «Apaga el foguer ja, que l’olla i el caldo ja abrasixen», «Hui a les dos feia un sol que abrasia les pedres», «secar-se o pansir-se una planta pel sol i falta d’humitat», «Les tomaqueres del jardinet no les has regat en molts dies, i la solana que ha fet les ha abrasides».

Ocorre que en el model elitiste «abrasar» té més preferències. Segurament perquè és prioritària en la variant noucentista del català oriental. En castellà també és «abrasar». Però ja se sap que l’elitisme lingüístic nostrat, entre una forma valenciana o catalana occidental i una catalanooriental, en molts casos preferix la d’esta variant. El Diccionari normatiu valencià i el Diccionari de la llengua catalana tenen la prioritat d’estes dos formes verbals canviada. 

El valencià té com a forma principal «abrasir», i «abraçar» com a secundària. I el català ho disposa a la viceversa. El Salt.usu, en la seua línia de bandejar moltes de les veus i formes més usualment valencianes o catalanes occidentals i prioritzar les equivalents catalanoorientals, marca «abrasir» com a paraula desconeguda en el traductor valencià-castellà.

«Abrasir» té altres sentits metafòrics com «consumir (a algú), una passió o un desig», «A Juliet l’enveja l’abrasix», «Raül s’abrasix d’amor per Encarna». I un «abrasit» o «abrasida», també metafòricament, és una persona acaparadora de diners i poder i obsessionada per aconseguir béns materials de tota classe. 

La forma «abrasar», com diem, és normativa, però en algun context pot donar lloc a alguna interpretació equívoca, sobretot si qui pronuncia eixa paraula, com a «cremor»/«calina», apitxa. Un dia, de ja fa temps, vaig sentir a un xic que, a l’entrar a una cafeteria deia, «Me n’entre perquè ahí fora *«m’abrasse». L’ama del bar, de Castelló (de la Ribera Alta), li respongué: «A qui t’has abraçat?». La punxeta dels i de les que no apitxen, a vegades, no falta.

Perquè el canvi d’una lletra i, sobretot, d’un so, com en tantíssims altres casos, canvia el sentit d’una paraula. En este cas, de la cremor del verb «abrasir» a l’emoció de «abraçar». Clar que en algunes ocasions abracem tan emocionadament i amb tant de sentiment que pareix que abrasim, metafòricament, clar, a l’abraçat o abraçada.