Armengol, en blanc

El proper dia 2 de febrer, a València, a la Galeria Thema -que dirigeix Beatriz Aranda Marcellán-, s'inaugurarà la mostra de l'artista de Benimodo, Rafael Armengol, que porta per títol Blanc i que ha estat comissariada pel professor de la Universitat de València, Ricard Silvestre.

Armengol ha estat el qui d'aquell trio format per Boix, Heras i ell mateix -i on potser caldria afegir l'artista alcoià Antoni Miró-, s'ha mantingut més fidel a la tradició d'un art pop que aquests quatre noms que acabe d'esmentar varen representar de manera avançada a casa nostra. Això era pels anys 70. Quan el món pretenia ser modern i quasi tot es podia suposar possible.

Després, cadascun d'ells va escollir un camí més o menys diferent i, sobretot, diferenciat. Fins al punt que tots quatre han desenvolupat uns estils tan personals i depurats que, en veure alguna obra seua, es pot identificar l'autoria de seguida. I això, precisament, és el que els ha fet esdevenir personalitats senyalades en la història de l'art valencià.

Armengol, sempre dins la línia que el caracteritza des dels inicis -l'interés pels jocs cromàtics, l'experimentació amb el color-, ara, però, s'ha reinventat una vegada més. No solament amb l'elecció d'un tema o d'un autor de la tradició europea o local, per crear i recrear imatges, estètiques o percepcions, sinó que en aquesta ocasió ha volgut basar-ne l'experiència pictòrica en l'ús del blanc com a color predominant de les seues obres -és cert que amb matisos- i, a través de diferents escultures i escultors de la tradició nostra -que aniria de Pinazo a l'antiga Grècia, passant per Canova, Dumandré i Bertrand (a les escales del palau de Riofrío), o Renato Fremin, al palau de San Ildefonso, a Segòvia-, busca una mirada sobre el món actual i el passat, de vegades enigmàtica, de vegades simbòlica, però, sempre, captivadora.

Rafael Armengol és -no hi ha cap dubte- un artista d'una capacitat creativa espectacular i, també, d'una constant capacitat de treball. Això l'ha portat, de fa anys, a ser una figura d'un gran relleu en la tradició pictòrica valenciana. Sempre dins la figuració, el tractament del color tan personal, l'ha portat a superar la simple representació de les realitats més o menys quotidianes i la seua pintura ha esdevingut el símbol -també- d'una època que és la nostra i d'un país que és el nostre. Ara, amb l'ús del blanc com a motiu, en una exposició que caldrà visitar.