Qualsevol nit pot sortir el sol

Lluís Meseguer

Lluís Meseguer

Fa cinquanta anys, el dissabte 2 de març del 1974, de matinada, en la sala de paqueteria de l’anomenada presó Model de Barcelona, va ser executat el jove Salvador Puig Antich. Unes hores abans o després, a Tarragona, va ser executat el ciutadà de sobrenom Heinz Chez. Els tètrics crims foren consumats amb el mètode bestial del garrote vil, per darrera vegada a les Espanyes.

Durant la vigília de la nit de silenci esfereïdor en què el franquisme matava el jove català, el director Pere Portabella va filmar la pel·lícula El sopar, una tertúlia de testimonis de supervivents de les presons franquistes. I en memòria d’aquella nit del món, la companyia Els Joglars començà la creació col·lectiva de La torna, una obra contra la pena de mort.

Aquell dissabte 2 de març, possiblement, els companys que estudiàvem a Barcelona i vivíem a la casa del costat del portal on havia estat violentament detingut Puig Antich, segurament havíem passejat per les paradetes inoblidables del Mercat de sant Antoni, una de les llibreries i llocs de conversa més emocionants del món. Hi rebuscaríem velles edicions o tebeos: miraré a casa si en trobo algun d’aquell matí.

Aquella nit, Raimon cantava a la Sala Olympia de París. I diria que, jo o la colla, deguérem anar a la sala Zeleste, acabada de crear al carrer de l’Argenteria, prop de santa Maria del Mar: conyac, taules amb lamparetes vitalistes, fins a fer-se de dia. ¿Qui hi devia actuar? ¿La jove Orquestra Plateria?

Uns mesos més tard, l’èxit de La torna, creada per a “representar” l’assassinat de Chez com a dissimulació del de Puig Antich, és reprimit amb l’empresonament i l’exili dels actors. Amb peripècies de pel·lícula, per exemple, d’Albert Boadella. I dos anys després, contra el consell de guerra patit per ells, i les sentències infames, vàrem créixer amb l’emblema de la màscara amb un traç roig a la boca: això, el moviment per la Llibertat d’Expressió...

¿Callar, per què? ¿Crims de guerra, tortures, manipulacions tètriques? Cinquanta anys després, ara, són altres temps: sempre són altres temps. Però ahir Puig Antich, i ara mateix Mahsa Amini a l’Iran, o Aleksei Navalni en una presó de l’Àrtic remot. I no per ells, sinó per la “torna” dels milions de personalitats desconegudes, mortes per una cançó, una dissidència, la negativa d’una jove a cobrir-se els cabells, o un xiquet travessant un carrer a Palestina: qualsevol nit pot sortir el sol.