Viatge de Dublín

Brindem –fa uns dies, i sempre- per tots els colors del verd d’Irlanda, concertats amb els blaus i els blancs del cel ennuvolat: pel verd del seamróg, la «planta jove de tres fulles», el trèvol que usava sant Patrici per explicar el misteri de la Trinitat. 

Per a comprendre-hi la saviesa i la fugacitat de la bellesa, basta una excursió a Gleann Dá Loch, davall la pluja suau. I després, parlant de la Trinitat, cal contenir la respiració en l’Old library del Trinity College, per on passaren, abans que tu, George Berkeley, Jonathan Swift, Oscar Wilde, Samuel Beckett, i James Joyce. En eixir, enmig del trànsit, recordes el full de la proclamació de la República d’Irlanda, que comença: Irishmen and irishwomen. I pels carrers el present bull, per una acollida revolucionària a Brahim Gali, el líder del Sàhara; unes flors jaient en un muntonet de memòria d’Alexei Navalni; i uns mòdics cartellets d’un referèndum per liberalitzar el concepte de família (finalment, no aprovat: quasi sempre, les eleccions solen ser adverses). 

Emigrants com som tots, comprenem a Irlanda la memòria inevitable rural i urbana: així ho recordarà la imminent festa universal de sant Patrici, el del trèvol, originada per la Fam extrema de la Crisi de la Patata del segle XIX. A Nova York i arreu dels continents. 

Fa uns trenta anys, vaig compartir tertúlia a Barcelona amb Michael Hartnett, l’autor de Poems to younger women. Anar a la seua Irlanda era, com per a tanta gent, un reconeixement, rere el verd i la pluja, de l’emigració i la rudesa creativa. I participar de l’anecdotari del món: la setmana passada, per exemple, en la casa de James Joyce, sense avisar-te ningú, obries la porta d’una sala i hi apareixien uns munts de roba íntima dels actors i actrius que a la sala del costat declamaven (disfressats de Leopold Bloom o de Molly) el final de l’Ulysses. 

Amb sorpreses o amb nostàlgia, al país de l’Arpa, la gaita i el flautí, la setmana passada i sempre, és moment de qualsevol pub, al compàs de la tria alcohòlica de les nits i els dies del món: amb la banda sonora del U2 de «Songs of surrender», o la Sinead O’Connor de «Fire on Babylon»... O qualsevol balada trista i ben cantada amb l’amarga dolçor d’un Jameson o la pinta optimista d’una Guinness.