Pública i en valencià

Jo he sigut professora. Una professora feliç. M’he passejat entre pupitres i pissarres de diversos centres i he conviscut amb desenes de directives, alumnes, claustres, programes, guàrdies i cerimònies d’adéu i molta sort. Del cofre de records que ha recorregut amb mi dècades i dècades, n’he tret dues coses bellíssimes: moments farcits d’estima, i amistats per a tota la vida. L’amor a la meua professió, però, no m’ha estalviat els inferns que hi hem viscut. Entre d’altres, la lluita incessant per una escola a l’abast de tot el món i en la nostra llengua. Cal reconéixer que ens hem sacrificat bona cosa per aconseguir alguns guanys i fer que el camí s’anara suavitzant però, des de fa uns mesos, ha tornat la foscor. 

Com era d’esperar, la nova llei («educativa»?) de PP-VOX aspira a legislar contra el valencià i l’ensenyament lliure. Mentre la societat es manifesta en massa per defensar l’escola pública i reivindicar el dret a la llengua pròpia, la dreta i l’extrema dreta continuen mirant-ho tot de mal ull i activant zones de guerra a mansalva. Per exemple, fa uns dies, l’ajuntament de Meliana (Horta nord) ha suspés el Premi de Literatura Infantil i Juvenil, de brillant trajectòria. Que les criatures de la localitat, avesades a la festa anual de lliurament del guardó (enguany, a JoanJo Garcia que, amb la mateixa obra bandejada, acaba de guanyar el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i a l’edició d’un nou llibre a càrrec de l’editorial Andana, es queden sense res, no sembla important.

L’únic que els conservadors tenen entre cella i cella és amagar tant com puguen la llengua del poble. Així, cada alba ens saluda amb una llarga llista d’atacs al valencià i a allò que s’hi relaciona: música, literatura, exposicions, conferències, revistes... Tot i això, moltíssimes persones, col·lectius i associacions ho denuncien sense parar pertot arreu, començant amb les protestes multitudinàries al carrer. Hem de lluitar perquè la raó acabe fluint i ens permeta recuperar el respecte segrestat per qui habita la caverna de l’odi i la ignorància; una caverna on la majoria de nosaltres no hi acudirà mai. Perquè sempre preferirem l’educació. 

Pública. 

I en valencià.