València, capital cultural?

El professor de Teoria Literària i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona i prolífic assagista, Antoni Martí Monterde (Torís, 1968), ha posat en marxa una més que interessant col·lecció d’assaig, Ciutats per pensar Europa, editada per la mateixa universitat, amb la recent publicació de dos llibres, Capitals culturals: entre pedres i literatura, signada pel mateix director de la col·lecció, i Trieste, de l’escriptor Joan Benesiu (Beneixama, 1971). Sens dubte, una bona iniciativa que posa en relleu la passió de Martí, com ha demostrat en altres projectes, per escorcollar en les relacions entre les grans ciutats i el capital cultural que generen o han generat al llarg dels anys o fins i tot que conscientment poden generar en un futur.

Des de la Grècia clàssica, amb Atenes com la primera gran capital cultural d’Occident, no cal dir-ho, les ciutats per a esdevenir capitals culturals han d’acumular un determinat tipus de capital basat en els béns culturals de pedra i els de pensament, és a dir, en el llegat dels grans monuments, l’arquitectura, i el pensament o la literatura. Atenes, explica Martí, és l’Acròpolis, l’Àgora, el Partenó; però també Homer, Sòcrates, Plató, Aristòtil, els déus i els mites. Per això mateix esta ciutat és la base de l’humanisme i de la mateixa noció de capital simbòlic.

Evidentment, i segons les múltiples reflexions teòriques, una capital cultural ha de ser el resultat d’una acumulació de produccions culturals de generacions successives, incloent-hi dissidències, oposicions i tradicions que reaccionen contra estes institucions, els debats entre generacions, els conflictes, etcètera. Amb altres paraules, haurà de ser el resultat d’un procés dinàmic d’un espai urbà determinat convertit finalment en un centre d’atracció i de poder d’un camp de producció simbòlica. Cada segle ha tingut una capital cultural? El ben cert és que segons la fórmula de Walter Benjamin, París fou la capital del segle XIX, però també podríem esmentar Viena, com a capital fi de segle de l’imperi austrohongarès, o el Berlín d’entreguerres, de la república de Weimar, o Londres o, per descomptat, Nova York. No entrarem en disquisicions teòriques, cal deixar-ho als estudiosos.

Tanmateix, trobe especialment interessant l’anàlisi dels dos aspectes que l’assagista considera essencials per a una capital cultural. D’una banda, pot ser el resultat, com dèiem, d’una progressió lenta, minuciosa, de capital simbòlic per sedimentació, conscient de posar-lo en moviment i presentar-lo a l’espai mundial. D’altra, i ací està el quid de l’assumpte, també pot ser el resultat d’una construcció programada amb recursos per part de l’Estat per afavorir el lligam entre el poder polític nacional i el local, com és el cas de París.

Així les coses, i des de la pulsió cosmopolita que qualsevol intel·lectual ha de posseir en els temps que corren, malgrat tot, podríem plantejar-nos també esta qüestió: podria ser València una capital cultural? No cal dir que València ha generat capital simbòlic de gran transcendència i d’àmbit perfectament europeu i mundial. Des de l’arquitectura i la cultura immaterial és una ciutat de primer ordre internacional.

Però, ara bé, i la cultura escrita? Ací el tema va més enllà d’invertir en projectar culturalment la ciutat, molt més enllà, ací la disfunció és psicopatològica: l’autoodi que margina, rebutja, o si més no s’hi mostra indiferent davant la mateixa creativitat. El poder polític actual criminalitza i estigmatitza, expulsa directament del terreny de joc institucional. Lamentablement, no és qüestió únicament de Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, o fins i tot dels grans emblemes com Vicente Blasco Ibáñez o Joaquin Sorolla, la disfunció és que tampoc s’accepten o s’assimilen les grans referències internacionals de l’edat mitjana com Ausiàs March o Joanot Martorell, entre molts altres. Com podríem construir un capital simbòlic al marge de la cultura escrita?

Més enllà dels gestos mediàtics, d’intenció purament efectista, de cara a la galeria dels mitjans, resta ben clar que, segons els paràmetres teòrics de l’excel·lent proposta de Martí Monterde, València mai no serà una capital cultural comparable amb altres de l’àmbit europeu, mai no s’ubicarà més enllà dels tòpics o de l’estèril complex subsidiari de Madrid. És una qüestió purament política perquè ara governa la dreta o l’extrema dreta, tant s’hi val, o és una disfunció psicopatològica que sempre hi és present i ja forma part de la mateixa idiosincràsia? València, capital cultural?