"Patir i guanyar sempre és un luxe", va dir el primer Puchol en acabar la final. El pare de l'actual campió de l'Individual de l'Escala i Corda va haver de viure la partida des de l'última fila de la galeria del rest, copat d'aficionats del club de pilota de Montserrat, per a temperar els nervis que no s'apreciaven en el seu fill. Va començar assegut en l'última fila de l'escala però, després d'iniciar la trobada, se va alçar i va pujar allí a patir com només pateix un pare per un fill: amb amor.
A la nit, Puchol II i la seua família i amics van celebrar el títol en el restaurant "Napicol" de Meliana. I van brindar al costat de l'inseparable Bene Vijuescas, el primer pucholfan de tots. Ell, que també va ser amic del seu avi, va assegurar en veure'l alçar el fris grec de la Feninde a escala natural: "Marc li ha fet sofrir, però haguera perdut si haguera jugat tres vegades en Pelayo contra Puchol II. Javi es creix molt en la Catedral de la Pilota".
Just en eixe moment, el seu assessor tècnic (i artístic), Vicent Alsina, també ho celebrava a la seua manera en la cafeteria Martín, en el mateix carrer Pelayo, on pren café el mestre Rovellet.
Però fins arribar ací, el pilotari de Vinalesa va haver de fer una partida perfecta, immensa, de temperar molt els nervis i de no fallar en cap moment. I amb un dau genial, com eixa escultura de fa dos mil cinc-cents anys com és la Feninde, que llançava la pilota imantada a la muralla, directa a l'esquerra de Marc, on li feia més mal.
Pelayo és una clínica i sòbria capella secular que podia adaptar-se discreta i convenientment a qualsevol credo que tinga a la pilota de vaqueta com a principal puntal de l'emoció.
El murmuri eixordador previ a l'inici de la partida, amb un sopor de calina dins de la canxa, donava a entendre que era dia gran. I és que la final de l'Individual tornava amb tot el seu esplendorós múscul: el trinquet gran ple.
Reabsorbir la pilota
La final és en eixa mena de dies on la religió de pilota adopta l'esperit universal. És ací on el trinquet atrau a tothom, per molt que les flors silvestres que l'emboliquen acaben marcides. Per molt que patisca un enterrament social que és inconscientment antihigiènic, la pilota ressorgeix com a bellesa, veritat, certesa o cultura.
Reabsorbida, eixe dia, per tot el món allí present. I eixa és la vertadera immensitat de Puchol II, més enllà de ser l'actual número u -per tercera vegada consecutiva i per cinquena vegada en la seua carrera- de l'Escala i Corda. Ell atrau la societat del segle XXI a aquest esport mil·lenari. I això, veritablement, no té preu.
I és que Puchol II va guanyar com un mag que ha tret l'enèsim conill de la cistella, quasi sense immutar-se. I això que tenia davant a Marc, qui, amb unes mans de gegant, havia fet un campionat perfecte i va jugar la seua primera final com una mar agitada per les brises de la seua tempestat.
El pilotari de Montserrat no va trobar cap punt feble, cap fissura per on ficar la palanca de la derrota. No sé si per la mateixa perfecció de Puchol II o més aviat pels efectes al·lucinatoris del verí de la pilota que anaven obrant ja en ell.
