Mojitos, pardals i una elegia tel·lúrica

Ha passat la Fira del Llibre de València i hem tornat a les rutines tertulianes. Fa bon oratge i el Lisboa ha estrenat cadires i para-sols. Domina el roig. Els habituals, ben servits de gin-tònics, hem parlat de les eleccions catalanes i europees i hem abocat algun que altre disbarat sobre les clarisses burgaleses de Belorado, les mateixes que fa quatre anys revolucionaren el Madrid Fusión amb els bombons de mojito. Aquestes monges acaben de deixar l’Església Catòlica i s’han fet de la Pía Unión Sancti Pauli Apostoli, una secta cosina germana de la del Palmar de Troya. Té gràcia que Don José, el portaveu de les mongetes, siga un conegut barman de Bilbao que va abandonar la cocteleria per a fer-se membre de la Pía Unión. Amb tots els meus respectes, però entre les monges, els bombons de mojito i l’exbarman açò sembla el Nou Mester de Destil·leria. 

Buscant una causa al canvi d’obediència religiosa de les clarisses de Belorado, alguns tertulians hem posat en dubte la qualitat del rom utilitzat en el mojito dels bombons, tot i que no descartem la possibilitat que les monges hagen confós l’herbasana amb la ruda. Servidor també ha pensat en Els dimonis de Loudun, la novel·la d’Aldous Huxley, però sembla que darrere de tot aquest embolic conventual no hi ha cap experiència mística d’alt voltatge ni delirium tremens, sinó un possible pelotazo immobiliari. Pecunia non olet, que deia Suetoni. Tot el contrari que els estigmes de Santa Rita de Càssia que olien a rosa. Tant a la terra com al cel, és important sumar bé i ensumar millor.

Donant-li la volta al tema, un tertulià s’ha preguntat com hauria tractat Carceller la notícia a La traca i com haguera dibuixat Bluff les mongetes i l’exbarman. Necessitem premsa satírica. Vicent Ferri i Emili Piera, per favor, torneu a donar canamons a El pardalot engabiat. La vida política, social i cultural valenciana està plena de cotorres, periquitos i canaris. La gàbia se us quedaria petita amb tant de teuladí i tanta oroneta del «gay trinar». Açò per no parlar d’unes quantes aus copròfagues i paons disposats a obrir el ventall de plomes a tothora. També tenim caderneres de la fauna botànica que sempre estan a punt de posar-se el terno per a anar a la processó o a l’ofrena perquè pensen que seguir els actes religiosos, molts d’ells penitencials, que venen de la Contrareforma, de la dictadura de Primo de Rivera o del franquisme són trets identitaris, dissimulen les plometes vermelles del cap, si en tenen, i donen vots. Però per molta ostentació que es faça, la blonda no dona indulgència plenària ni tapa tot el pentinat.

Com ens va ensenyar el mestre Josep Sorribes al seu llibre Ni casta, ni caspa, la pervivència d’un pensament «caspós», sempre molt funcional als poders dominants, es nodreix de tòpics, llocs comuns i resistències al canvi que, a casa nostra, sempre ha encapçalat un nacionalcatolicisme de rància factura. Nodrir aquests tòpics és la patologia que pateixen certs ocells feliços de viure al gronxador de la gàbia. Fer oposició no és fer niu en la pardalera, però ja sabem com funciona la síndrome d’Estocolm. La religió pertany a la privacitat. Açò val per a l’esquerra i per a la dreta. Erasme de Rotterdam ho va explicar molt bé en el segle XVI a l’Enchiridion Militis Christiani. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Com la cosa s’enrocava amb tant de cel i zel processional, vaig canviar de terç recomanant un llibre als tertulians, tot i que la temàtica no venia molt a compte o potser sí: La terra i la paraula (Edicions del Bullent), Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dels premis Ciutat de València, de l’escriptor i editor Juli Capilla. La veritat és que no volia deixar de parlar de la terra, però amb tant de dogma identitari amb més devots que vots, tanta monja i tanta clavariessa, tenia la imperiosa necessitat de ser tel·lúric. Aquest llibre em donava la possibilitat de ser-ho.

Capilla s’ha esgarrat la pell i ha escrit amb els budells les memòries de la seua infantesa i joventut al poble de Pedralba. La memòria d’aquest xiquet que estiuejava a un poble de transició entre les comarques valencianes dels Serrans i Camp de Túria en els anys 80, podria ser la memòria d’un xiquet qualsevol a un poble qualsevol amb la dicotomia camp-ciutat i la dualitat autòcton-forà en un moment de grans transformacions polítiques, socials i culturals. Capilla revisita el seu Macondo a la vora del Túria, el seu Yoknapatawpha, el seu Los Yesares, el territori literari d’Alfons Cervera tan pròxim a Pedralba, i veu com se’n fuig aquest univers. Unes memòries que cerquen el paradís perdut i que, de sobte, esdevenen una de les elegies més belles dels últims anys.

Capilla ha compost una sentida elegia en prosa sobre un temps i uns pobles, i ho ha fet mitjançant el plany per la mort del seu amic l’escriptor Amadeo Laborda. Ha seguit de prop Jorge Manrique, Miguel Hernández, Federico García Lorca, però també, de manera conscient i inconscient, el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull, Elegia de Philip Roth, El dolor de los demàs de Miguel Ángel Hernández, per a coincidir per obra i gràcia de l’anacronisme amb Baumgartner, l’últim llibre del recentment desaparegut Paul Auster. Una elegia que és un cant atàvic a la terra, al cicle vital, a la vida eternament viscuda i renascuda, un bram escatològic post mortem. El resultat és una sentida elegia tel·lúrica, inusual en el panorama literari valencià, que ens recorda que sortim de la terra per a tornar a ella, fecundar-la i tornar a sortir. 

Per a celebrar La terra i la paraula em vaig demanar un mojito. Amadeo, va per tu, per Cerro Partido i pel fòssil d’ammonit que em regalares i que ara és al costat de l’ordinador amb el qual escric aquest article. Mire el fòssil i ric per nosaltres, per les monges, pels polítics amb mantellina, pel pensament «caspós», per les caderneres i els paons, però sobretot pels milions d’anys que em separen de l’ammonit i per la terra que ens igualarà més prompte que tard. Intencionadament vaig demanar el mojito de rom Matusalem. L’aldarull dels estornells anunciava el capvespre. Sic transit gloria mundi. 

Suscríbete para seguir leyendo