La façana marítima de Cullera que no va ser

La gent de Cullera amb certa edat, com és el cas de l’investigador Juan Bautista Ripoll Font, encara recorden a l’enginyer suís Hans A. Surber que, entre els anys cinquanta i seixanta del segle XX, venia amb un elegant cotxe des de Zürich, a passar algunes temporades amb la seua dona a una casa del carrer de la Mar 55 del nucli urbà de la població. Molt probablement, la visió centreeuropea de Surber, d’una localitat costanera amb gran interés historicoartístic, una platja quasi verge i un clima temperat a l’hivern, van atraure ací aquest súbdit del país helvètic.

L’inginyer suís Hans A. Surber va projectar dues urbanitzacions de xalets amb volumetries reduïdes al costat del Caminàs dels Homens que, cas d’autoritzar-se, haguera convertit Cullera en un destí turístic de luxe. L’ajuntament franquista no ho va permetre als anys sisanta del segle passat.

Per aquest motiu, com consta a l’Arxiu Històric Municipal de Cullera, el 1956, Hans A. Surber va demanar llicència d’obres per a dur a terme un projecte d’urbanització sobre una finca agrícola que havia adquirit enfront de la mar, a la partida de la Ràpita. Aquesta es denominava “Camino Verde” i s’ubicava a l’actual avinguda d’Alacant de la platja, al costat del Caminàs dels Hòmens.

La promoció comportava la construcció d’un conjunt d’arquitectura moderna, format per vint xalets amb jardí i un hotel, projectat pel destacat arquitecte valencià Juan José Estellés Ceba (València, 1920-2012), un fet del qual es va fer ressò Levante-EMV pel seu impacte.

Volumetries reduïdes

La materialització d’aquesta visionària proposta haguera canviat, sense dubte, la imatge d’aquest tram de cent metres de passeig marítim respecte de l’actual, donant lloc en la seua primera línia de platja a unes volumetries reduïdes i equilibrades i una arquitectura de qualitat. Un model urbanístic que si s’haguera assumit per les autoritats municipals franquistes de l’època i seguit pels promotors que van acabar edificant la línia de costa d’aquesta ciutat, Cullera s’hauria convertit en un destí turístic de luxe.

Cullera cedió el 85% de la montaña a los promotores sin que pagaran ni un solo céntimo

Malauradament, la sol·licitud de Surber no va ser tramitada per una suspensió de llicències vigent aleshores en aquest sector del municipi, ja que estaven en procés de preparació els treballs d’un PGOU. Aquest planejament, que no va arribar a prosperar, era anterior al que es va aprovar definitivament, el 1965, del qual és conseqüència una part important de l’urbanisme de la Cullera actual. No obstant això, Hans A. Surber sí que va arribar a construir, el 1959, una casa en un cantó d’aquestes terres que també va utilitzar com de segona residència, signada una vegada més per Estellés Ceba en estil tardoeclecticista.

Segon intent denegat

Més tard, el 1961, va presentar una segona proposta, de construcció de cinc moderns xalets amb interés arquitectònic, reduïda volumetria i edificabilitat, dissenyada pels arquitectes Ernesto Lavernia Ferrando (Sueca, ca.1925-1966) i Eugenio Císcar Tur (València, 1922-1983). Aquesta es preveia disposar just a primera línia, al límit de la seua parcel·la amb la platja, però el consistori també li va denegar l’autorització.

Cullera: Chalets de hasta 4 alturas ocuparán su conocida montaña

Ver galería

Finalment, sobre l’esmentada finca agrícola altres promotors van edificar, anys més tard, els blocs d’apartaments “La Estrella”, el 1967, i “Líder”, el 1968, els dos de gran alçària, seguint un model urbanístic que és el que s’ha generalitzat a aquesta població costanera de la Ribera des dels anys seixanta del segle XX. Afortunadament, hui en dia Cullera compta amb uns singulars recursos paisatgístics i arquitectònics al seu terme municipal, dels quals encara podem gaudir i que caldria preservar.