Sant Francesc de Borja, figura literària

El sant duc Francesc de Borja va ser ben prompte un elaborat personatge literari, de tal manera que des del segle XVII, en el teatre de Pedro Calderón de la Barca, fins al segle XX, en la poesia de la portuguesa Sophia de Mello Breyner Andresen, entre altres més, la seua vida i personalitat van conformar un motiu literari, potser massa centrat en el tema del desengany, però de notable atractiu poètic i narratiu, a més de la seua reiterada presència en els sermonaris del Barroc i posteriors.

En una altra accepció, alguns texts de la poesia i dels sermons sobre el sant han sigut utilitzats per fer conéixer determinats procediments retòrics i estilístics. El cas més sobresortint, per la importància de l’autor i la insistència en fer conéixer el nostre personatge, és el de Baltasar Gracián en la seua obra Agudeza y arte de ingenio, en l’edició definitiva de 1648. L’autor hi exposa els secrets del seu ofici, és a dir, les eines, el mètode i l’estil, sense cap intenció de compondre un manual de Retòrica i Poètica, tan freqüents en la seua època, sinó amb la intenció d’exposar la seua pròpia estètica, més enllà dels solcs conceptistes o culterans.

L’autor, bon coneixedor de la literatura clàssica i la de la seua època, fins i tot en diferents llengües, seleccionarà en Agudeza y arte de ingenio abundants exemples per tal d’il·lustrar cadascun dels procediments retòrics que hi descriu. Una vegada més també hi farà esment d’alguns dels membres de la família Borja, a més del sant jesuïta, com Pere de Borja, mestre de Montesa i Francisco de Borja y Aragón, príncep de Squillace, conegut poeta en aquella època. L’admiració borgiana la va encomanar inclús al seu germà Pedro, frare trinitari, autor d’algunes poesies, com el sonet sobre la tòpica conversió del duc en contemplar les despulles de l’emperadriu Isabel, un motiu repetit en altres composicions, com la que recull les paraules de Francesc de Borja adreçades al cadàver, tot seguint l’artificiosa tècnica de l’anagrama, on «truécanse las sílabas y letras para forjar una nueva y misteriosa significación en elogio o vituperio», segons comenta el mateix Gracián.

Entre els diversos procediments retòrics, comentats per l’autor, en un poema d’Anastasio Pantaleón exposa argumentar des d’un exemple elevat fins arribar a una conclusió en forma de missatge. Així, davant la mort de l’emperadriu Isabel, el encara marqués de Llombai reflexiona i en trau algunes conclusions, com les següents: «siendo ley de la hermosura / criarse para morir» y «en tanto ejemplo, aprender, / quiero yo a morir ahora». Unes expression, d’altra banda, plenament conformes amb l’esperit del Barroc.

Amb més extensió, Gracián exposa altres procediments tot basant-se en fragments d’alguns sermons. En exposar la figura de la comparació o símil, hi presenta a sant Ignasi de Loiola com la llum primigènia que repartix el seu esperit als seus fills jesuïtes, representats simbòlicament pels planetes. A Francesc de Borja li assigna Júpiter perquè representa a «los demás príncipes santos», als grans personatges del món. Els planetes i molts més astres fan referència al cel dels benaventurats, mentre l’omissió de la Terra, per contrast, és encara el món dels caminants cap a la vida eterna.

Una altra figura és la paronomàsia o semblança fonètica entre dos paraules de diferent sentit, en este cas el text del sermó compara l’expressió antiga «stellarum dux» amb «santo duque», de tal manera que Francesc de Borja és un Sol il·lustre, pare de les estrelles, exemple per a tots els estats de vida, com són, entre uns tretze, els casats, els nobles, els religiosos o els sacerdots, tots ells portadors de virtuts específiques. El sermó, al final del fragment seleccionat, sintetitza així la grandesa del sant jesuïta, que és «duque de las estrellas en nobleza, cortesía, valor, sabiduría, prudencia, religión, virtud, santidad, gracia».

La composició o estructura del text, finalment, té l’objectiu, des d’una proposició general, de fer-ne l’aplicació a un cas concret. Així, la proposta inicial d’un sermó dedicat al nostre patró afirmava que Déu, en la conversió dels sants, no els fa canviar l’ocupació que tenien abans, sinó que li’n dóna una finalitat diferent. Sant Francesc de Borja era un personatge important en el món i servia a l’emperador, per això, ja iniciat el camí de la santedat, va dedicar-se a servir a Déu amb totes les seues forces. El sermó continua amb la descripció de les virtuts que va practicar en este servici, de tal manera que la matèria o tesi, de gran nivell teològic i moral, connecta totes les parts del discurs d’una forma perfecta i ajustada.

La dita popular «té més paciència que un sant» s’aplica a aquelles persones que practiquen esta virtut i aguanten les impertinències o intemperàncies dels altres amb bonhomia. Els sants, com el nostre sant duc, suporten per segles i segles els panegírics retòrics més recargolats, com hem comprovat en els paràgrafs anteriors, inclús amb humor, com una invitació a distanciar-se dels elogis, ara ja superflus, i no jutjar ningú abans de l’hora final, perquè sempre és possible tornar a començar i redreçar el camí de la vida.