Metàfores valencianes

És de sobres conegut que la realitat supera la ficció. I en un país de filòlegs com aquest —recorde una senyora pràcticament analfabeta que era capaç de diferenciar entre les tres grans modalitats de la nostra llengua, a la qual anomenàvem fa molts anys mossén Alcover— crec que algú hauria d’escriure una novel·la, ficcionant tot això que ens passa. Vull dir les coses «literàries» que ens toca viure de cada un cert temps amb acadèmies, institucions polítiques que canvien de color —com és obvi— i d’altres que passen i s’apunten al carro, per opinar de tot.  

Per això —en «país literari» o «lingüístic» que tenim— volia oferir una escena treta del passat, per al futur autor. Puc imaginar-la ambientada en falles, però podria ser, per exemple, un 9 d’octubre. Perquè hi ha focs d’artifici que, com és ben sabut, són utilitzats des d’antic pels valencians. Des de l’època medieval, en entrades de reis a la ciutat o amb altres motius de festes —especialment les religioses—, fer focs, fer llumenàries, era un dels moments esperats per les gents que hi participaven: a les portes de les cases, per exemple, es posaven llums (ciris, torxes…) i es disparaven coets. Dalt el Micalet es feien alimares, i també en altres campanars i edificis alts del cap i casal. Quan més rica era una casa o una institució —la Seu, la Ciutat, la Generalitat—, els adornaments pirotècnics eren majors, no cal dir-ho.

El cas és que el 1755, tot celebrant el tercer centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, a València es feren tota classe de focs d’artifici, com relata Josep V. Ortí i Major en un seu extens paper. Però em cridà l’atenció la descripció que fa d’una gran instal·lació —podríem qualificar-la així, ara— que es va fer dalt de l’edifici de la Generalitat: els focs d’artifici, a mesura que s’anaven encenet, formaven la paraula VALÈNCIA. L’enginy, a cap de nosaltres ens sorprendria, ara. Però, en aquell moment degué causar una gran sensació.

Ara, per al futur novel·lista, s’hauria d’afegir alguna cosa més: la paraula que més ens identifica com a poble, per obra d’art, es canviaria en una altra. Podeu triar-la vosaltres. El novel·lista també pot donar la seua opció. Però us imagineu l’alegria de molts polítics, quan aquella paraula es transformaria en una diversa? Que bé! I ja sense problemes de llengua. Tot preciós -com realment volen. Avui m’he despertat metafòric -supose- i no ho he pogut evitar.