Amparo Ranch, la guardiana de la música

A l’agost, als 94 anys, va morir Amparo Ranch Sales, la musicòloga, escriptora i recuperadora de la música tradicional valenciana, que no va arribar a rebre en vida el reconeixement general que sens dubte es mereixia. Es dona el cas que, a més, era filla d’Eduardo Ranch, musicòleg també, i creador d’una biblioteca i arxiu d’importància cabdal, una persona influent en la cultura musical europea des anys vint del segle passat fins que va morir en el 1967.

A conservar i divulgar el valuós llegat de son pare Amparo Ranch va dedicar anys, i es pot dir que gràcies al seu esforç tenim una memòria ben documentada de moltes dècades de música i de vida intel·lectual.

El Consell Valencià de Cultura va fer un informe sobre l’obra d’Amparo Ranch —disponible al web—, però també va creure oportú, a més, organitzar un homenatge en forma de taula redona, que va tindre lloc ahir, per a parlar-ne extensament i des de diversos àmbits. 

L’acte va comptar amb la presència de Manuel Aznar, historiador i catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Cecilio Alonso, historiador de la literatura i professor; Stella Manaut, dramaturga, i Jorge García, de la direcció adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura. 

La Sala de Plens estava de gom a gom, entre acadèmics, professors de música i càrrecs culturals, i l’acte també va comptar amb la presència de la presidenta del CVC, Dolors Pedrós, Ana Noguera, membre de la institució i moderadora de la taula.

Manuel Aznar va destacar la participació d’Amparo Ranch en la revista «Laberintos» des de 1995, com a encarregada de la part musical en consell de redacció. A més de ressenyes, va publicar 11 articles, entre els quals alguns sobre l’exili liberal del segle XIX, sobre José Melchor (l’autor de l’«Himno de Riego»), sobre l’exili de 1939 al voltant dels primers llibres de Juan Gil-Albert, un altre sobre Josep Renau («Josep Renau y el arte de la música»), sobre el músic alcoià Carlos Palacio, sobre Vicente Llorens, o un altre sobre música i dones als camps de concentració nazis. Destacà d’ella la qualitat humana i intel·lectual, en la millor tradició de la burgesia valenciana culta.

Per la seua part, Cecilio Alonso va parlar del treball discret i generós de Ranch a favor de la cultura valenciana i de l’emancipació femenina i de classe. Va explicar, també, la riquesa de la biblioteca familiar, centrada en dos mons: la literatura romàntica i la musical. De tot això, va dir, Amparo Ranch se’n va sentir hereva, sobretot a partir de 1939, quan ella tenia 12 anys i la família, en 1943, es va traslladar a València, i des del 1955 quan es va casar amb el metge José Micó.

Entre altres coses, s’ha conservat correspondència seua amb els amics intel·lectuals, alguns exiliats de la guerra, com Lamote de Grignon, Adolf Pizcueta, Ernest Martínez Ferrando, Pedro Salinas, PíoBaroja, Subirà, Manaut, Llorens o Max Aub, que ambdós van ordenar i estan recopilats en un llibre. 

Ranch conversava sovint sobre música, educació o les amistats del pare. Així ho va recordar Jorge García, que va agrair la generositat que va tindre amb ell, d’obrir-li la biblioteca familiar. En la seua opinió, la filla va anar més enllà del pare i més enllà de l’exili republicà. Per exemple, amb la reivindicació de l’obra de Cabanilles, o d’un Palau de la Música a València, en el qual es va poder involucrar gràcies a l’amistat amb Vicent Garcés, aleshores en l’Ajuntament de València, i amb l’arquitecte García Paredes.

També va destacar el seu recolzament a activitats de gent més jove, com la d’Al Tall, o des de la Reial Societat d’Amics del País, amb descobriment d’obres i músics, o en el treball per a la creació del nou conservatori superior de música.

Dolors Pedrós va tancar l’acte, amb paraules d’agraïment als presents per part de la institució, i personal per l’enriquiment que li ha significat la informació aportada. També va esmentar l’obligació cultural per a les institucions de divulgar l’obra de la musicòloga.