Ignasi Villalonga

Despús-ahir, 13 de novembre –i no el 4, com assenyala la Viquipèdia–, s’acompliren cinc dècades de la defunció del polític i banquer Ignasi Villalonga Villalba (1895-1973), un dels personatges més carismàtics i influents de la història valenciana contemporània. Anys enrere, Francesc Pérez Moragón el qualificà com a auster, ordenat, enèrgic i exigent: «sabia crear bons equips de treball», «posseïa una gran seguretat en si mateix i defensava els valors del sentit comú». I també, com «un polític frustrat», ja que les dues dictadures que presidiren el segle XX –Primo de Rivera i Franco– el varen fer desistir de la vocació política.

Des de postulats liberals, milità en el valencianisme de preguerra, del qual fou líder destacat. Catòlic i monàrquic fervent, Adolf Pizcueta –que, ideològicament, se’n situava als antípodes– assegurà que, a partir de 1933 i en qualitat de Diputat a Corts, Villalonga protagonitzà «les principals iniciatives en favor de la llengua i en pro de l’Estatut d’Autonomia». I que, a més de signar les Normes de Castelló, «sense el seu callat ajut» no haurien sigut possibles ni la revista El Camí ni l’editorial L’Estel, dos projectes culturals netament republicans.

Davant del nou règim polític que comportà la fi de la Guerra Civil, en 1940 s’integrà en el Consell d’Administració del Banco Central, que tres anys després ja presidia. I entre 1954 i 1964 ocupà la màxima responsabilitat del Banc de València. En aquest sentit, Pizcueta també explicà una anècdota ben eloqüent: en un sopar celebrat a Barcelona a la dècada dels seixanta, Jordi Pujol, «aleshores sols banquer, però amb desitjos ja d’intervindre en la política, manifestà terminantment que Villalonga havia esdevingut el millor banquer de la seua època». De fet, sabem que Franco li oferí el ministeri d’Hisenda i un títol nobiliari, que rebutjà perquè considerava que sols la corona podia concedir-los.

Pizcueta encara asseverà que «tenia condicions per a volar alt i lluny». I a més de qualificar la biografia del seu enyorat amic com a «mereixedora d’aplaudiments i elogis», posà l’èmfasi en la tolerància, la qualitat humana i el valencianisme insubornable que el varen caracteritzar. Per això, ara que els nous responsables autonòmics conjuguen amb tanta assiduïtat el verb «revalencianitzar», seria bo que, en compte de mirar tant cap a ponent, prengueren model de la trajectòria «fèrtil i brillant» d’Ignasi Villalonga.