Germà Garcia Belmonte: «Publicar sense que et coneguen és realment difícil»

Amb Quan mou la carlinada, Germà Garcia Belmonte (Port de Sagunt, 1964) va guanyar el Premi Maig Memorial Pasqual Batalla de Novel·la Curta, pròximament publicada per l’editorial Bromera. Per a ell no era el primer reconeixement ja que per Contes de la ciutat adormida (Unaria, 2021) va rebre el premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de la Diputació de Castelló.

Però això no és tot, Garcia és Doctor en Física per la Universitat de València. A més, des del 2010 és Catedràtic de la Universitat Jaume I de l'àrea de Física Aplicada i imparteix cursos de les titulacions d'Enginyeria Elèctrica, Enginyeria en Disseny Industrial i Desenvolupament de Productes i Enginyeria Informàtica a la mateixa universitat. Ara, a esta entrevista, revela com combina ciència i literatura.

Quan es va iniciar a la literatura i com va ser?

L’any 2017 vaig començar a escriure una sèrie d’articles curts sobre temes ambientals: canvi climàtic, alteració dels ecosistemes, explotació dels recursos..., i també tècnics: sostenibilitat, eficiència energètica, producció de recursos... Vaig recopilar-los, com un assaig en primera persona, en el recull Senyals del territori (Scito Edicions, 2018) en què la realitat estrictament material de llocs concrets s’aliava amb els sentiments i la memòria.

Què és el que va fer que es decantara per la Física en comptes de la literatura?

A la dècada dels vuitanta, quan vaig fer la carrera, l’estudi de la ciència era el que realment em motivava, però sempre m’ha agradat molt llegir. En aquell moment, ni em passava pel cap que poguera dedicar-me a l’escriptura.

Avui ho veu com un hobby tot i haver publicat un llibre de relats breus?

El dedicar-se a la literatura en exclusiva és un privilegi de molt poca gent. La gran majoria s’han de guanyar la vida amb alguna altra activitat. Jo diria que l’escriptura representa una afició, o una faena amateur. Ara bé, és un treball que comporta molts esforços, dedicació i renúncies. Sempre tinc la idea d’escriure el millor text possible, de buscar la perfecció. Per a mi, l’escriptura no serveix simplement per a passar el temps.

Té al cap altres projectes d’aquest tipus?

Ara mateix estic enllestint un altre recull de contes de temàtica negra que espere poder publicar.

En aquesta obra, s’ha inspirat en algun lloc de la comarca del Camp Morvedre?

Aquesta vegada, no. Els fets de Quan mou la carlinada passen a l’Alcalatén, el Maestrat i els Ports (amb alguna incursió a la Plana). Diríem que és una novel·la d’aventures ambientada a finals del segle XIX, durant la tercera guerra carlista. Ara bé, el Camp de Morvedre té una combinació de paisatges humans (secà de muntanya, horts, zones industrial...) que s’hauria d’aprofitar. No ho descarte.

A què es refereix en declarar-se un ‘humanista de caràcter’?

No he cregut mai en la separació entre ‘ciències’ i ‘lletres’. Per a mi, és una divisió absolutament artificial. De fet, l’origen de la partició es troba en el naixement de la modernitat mateixa, durant el segle XVII. Ací, als països occidentals, és com una marca de fàbrica, un pecat original, que ens ha modelat el pensament anys i anys. Per això, és tan difícil desfer-se d’aquesta mentalitat. Sempre dic que soc un científic amb visió humanista. Només d’aquesta manera és possible donar un sentit, i un propòsit, als coneixements, vinguen d’on vinguen.

Per què va decidir presentar-se al certamen?

Pense que els premis literaris són una bona manera de donar-te a conèixer. L’obra és avaluada per un jurat d’especialistes, cosa que li fa guanyar valor. La meua experiència és que publicar sense que et coneguen és realment difícil.

Què va sentir quan el van donar el premi?

Una gran alegria. T’adones que les idees que et rondaven pel cap i has plasmat a base de treball són valorades per una altra gent. La sensació és fantàstica!

Suscríbete para seguir leyendo