Cucarella i el carrer de les Ànimes

Com que ja s’acosta Sant Jordi, el Dia del Llibre, m’agradaria, si em permeten, parar atenció en un escriptor que paga la pena destacar perquè per diferents circumstàncies, totes elles pròpies de les nostres terres i que afecten a tots els lletraferits (sic transit gloria mundi), la seua obra no ha sigut prou valorada. Si més no, en la meua opinió, i en l’opinió de molts lectors que no han tingut l’oportunitat de dir-ho en veu alta, com ara tindrem ocasió.

Ens referim a l’escriptor de Xàtiva Toni Cucarella (1959) que acaba de publicar, després de deu anys sense fer-ho, la novel·la Qui de casa se’n va (Editorial Amsterdam). En el conjunt dels vint llibres de narracions que ha publicat fins ara, entre contes i novel·les, i assumint que, com qualsevol altre autor, trobem moments brillants i d’altres no tant brillants, Cucarella és un escriptor que reflecteix de manera excelsa i amb un aclaparador talent narrador allò que podríem anomenar la memòria col·lectiva dels valencians.

És una manera d’expressar-ho, vull dir, si de cas la memòria col·lectiva del món lligat encara a la terra dels pobles valencians dels anys de la guerra i les dècades posteriors. És tota una cultura i una forma de veure la vida i el món que hem percebut en les nostres famílies i veïns amb el rerefons inexorable de la Guerra Civil. Els escriptors sabem les dificultats que comporta recrear els ambients i les persones que hem conegut, sobretot els relacionats amb la nostra infantesa, sense caure en els tòpics, les banalitzacions, o les angoixes pròpies d’un país on encara l’autoodi és una flagrant realitat.

Cucarella, com a bon escriptor, dramatitza i exagera, amb el seu peculiar humor tragicòmic, sovint escatològic, descarat, bròfec fins i tot, atapeït de personatges marginals, sempre emprenyat amb l’ordre establert, però la seua prosa sap captar com cap altra els detalls i les subtileses que atorguen autenticitat i versemblança a les històries que relata. El seu és un llenguatge viu i potent, de minuciosa elaboració, amb regust antropològic.

La lectura del recull de contes Hòmens i falagueres (2011), posem per cas, és una prova fefaent de la mestria del nostre autor per a copsar, justament, situacions vitals i ambients socials que la memòria en blanc i negre de seguida reconeix. Reconeguem els personatges que retrata el narrador, paradoxalment, pels seus silencis, aferrats als seus morts, a les cases pairals, com a la mateixa vida. Els homes són de poques paraules, arrosseguen les frustracions sense dir una paraula, són homes callats, les iaies mai no renuncien als seus morts.

Des de les primeres novel·les, Cool: fresc i El poeta, la història de dos inadaptats, un parat que busca treball i un poeta, Cucarella ha avançat en el procés de maduració narrativa fins a arribar a la magistral Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003). Escriu amb la ciutat de Xàtiva al fons sense prejuís ni complexos, sense simbolismes, a tomba oberta, amb la valentia que cal per a encabir de manera natural personatges marginals en espais perduts que converteix, com a bon alquimista, en literatura.

Són mecànics de bicicletes, arriers, gitanos, pastors, borratxos, taverners, jornalers del camp, manobres de l’Inem, fusters, viudes aferrades als morts, iaies que parlen amb els morts... Tots ells, en gran part, han patit o els ha condicionat de manera directa o indirecta les frustracions i les misèries de la guerra, han patit l’opressió de les mancances econòmiques i culturals.

Comptat i debatut, la prosa de Toni Cucarella, que ara ha tornat a la publicació, cal celebrar-la amb interés i certa dosi d’entusiasme per part dels seus lectors. Si perseverem i el llegim, trobarem un món que és el món perdut dels nostres familiars i avantpassats, una cultura i una manera d’entendre la vida que el talent de l’escriptor xativí ens permet reconéixer mentre soterrem als nostres morts, aferrats al carrer de les Ànimes.