«Qui ha sigut el coeter?»

Una de les meues anècdotes més curioses en l’Institut Laboral de Gandia li la dedique al meu amic Juan Català, que me l’ha sol·licitada. Va ser una vesprada a l’aula de la biblioteca destinada al 4t curs de l’Institut. Tocava estudi, i com a supervisor, exercia el pare Sandalio Jiménez, professor de religió. Encara no havia arribat, però molts dels meus companys ja tenien presa una decisió. Li la saltarien!

El perquè: Corrien temps de llançaments de coets espacials per part de les potències bèl·liques. Cada setmana eixia un còmic –en blanc i negre– amb vinyetes de viatges espacials i aqueixes imatges feien que els somnis, dels encara xiquets de quinze anys, ens vérem com a protagonistes. En aquells dies, jo ja tenia muntat un laboratori químic (o el que fora) proveït amb productes de la drogueria Bernabeu del carrer Major. Pep Selfa (qepd) ens delectava amb la música de Radio Institut Laboral. S’hi havia construït un sistema electrònic, tipus ràdio galena, que fent massa per a fer d’antena amb la barana de l’escala, connectava perfectament amb l’emissora del centre. Cadascú disfutava de la seua afició i la meua era la química. L’assignatura de química es donava per primera vegada en segon curs. No vaig tindre problemes amb ella; al contrari de molts dels meus companys. En un examen recorde que, vulgues o no, un company pròxim em va canviar l’examen pel seu perquè jo l’emplenara per ell. Ni diré qui va ser, però sí que li va eixir bé l’estratagema.

En definitiva, vaig construir una sort de «coet espacial», amb tovera i tot. El combustible: pólvora de clorat potàssic fabricada per mi. La grandària estava limitada per a que cabera, per al seu transport, en una caixa de sabates. Les aletes fetes amb cartes de joc de cartró apegades amb celo, feien d’assentament i suport. La ignició la facilitaria una metxa ràpida. Fins ací, tot correcte. Només feia falta triar el dia i el lloc... seria en el «campet» i hora... en la classe del pare Sandalio. El campet estava, en tota la seua longitud, en el que ara és part de l’edifici de Mercadona i abans cafeteria Gol, des del principi de la carretera de Barx fins al passeig. La sèquia de Benicanena fitava al llarg aquest espai de joc amb un hort de tarongers que pertanyia ja al terme de Beniopa, la qual, no l’haviem de travessar. Aquell hort estava de gom a gom de taronges ja madures.

Va arribar el moment. Havien de vindre només un reduït grup d’amics i companys –els bessons Francisco i Jorge Gili Bertó (qepd)– assentats a la meua dreta a la classe; i assentat a la meua esquerra, Eduardo Todo Miñana (qepd) i alguns altres més. Però no! Va vindre quasi tota la classe. Amb la meua caixa de sabates, ens dirigíem al campet. En el centre d’aquest vaig col·locar el coet. Una reguera de pólvora iniciaria l’encesa de la metxa final. A cinquanta metres, tots expectants, tirats de cara a terra. Algun graciós tirava pedres a l’artefacte i continuava fent-ho en el moment en que jo ja li havia pegat foc a la reguera de pólvora. Havia previst que al final, i davall del coet, hi havia posat mig grapat més de pólvora, per si de cas. En encendre la metxa, també ho va fer una de les aletes; així que el coet va eixir disparat en trajectòria vertical en un principi, fent una forta xiulada; però amb l’impuls es va desprendre l’aleta cremada, va canviar la seua trajectòria i traçant una corba cap al sòl, va dirigir-se al camp de tarongers. A la vista del que estava ocorrent, tots varen eixir corrent. Jo com a més valent em vaig quedar a vore la seua destinació final. Allò cert és que va caure enmig d’un taronger, provocant una forta explosió.

L’endemà, a les nou del matí, a la classe de Termotècnia amb el director don José Merí, en entrar este com sempre... tots en peu. Ell solia quedar-se parat a la porta fent-se un cigarret de caldo; el llepava delectant-se per pegar-lo, i aquell dia va dir: –Xe, que bo està de bon matí– i a continuació i amb veu alta digué: –Qui ha sigut el coeter? Jo em vaig posar blanc; tots em miraven... i vaig alçar la mà. –Bé– va dir don José: –Tota la classe participarà amb el que és degut i pactat amb l’amo del bancal de taronges. Dues arroves de taronges a terra, més els danys a l’arbre... dos duros a cadascú. El tresorer serà Andrés Esteve Ferrer. Sentència ferma! A mi només em va mirar de reüll un parell de vegades. Només tinc un dubte: Què en va ser de la caixa de sabates.