Acabacases

Seguint amb el tema de les tavernes de finals del segle XIX i principis del XX, ara voldria parlar-vos d’una de situada en el carrer de Guillem de Castro, de València, que era coneguda com a «Acabacases», potser en referència al malnom del propietari. De fet, es tracta d’un substantiu que el diccionari d’Alcover-Moll recull com a sinònim de «malgastador»: persona que balafia o dilapida els diners d’una forma inapropiada (al parer de la resta de congèneres, és clar).

Com vàrem comprovar un parell de mesos enrere, en aquella època a les tavernes es produïen, amb freqüència, tot tipus de bregues i altercats. I la d’Acabacases no n’era una excepció. Així, la premsa explicà que, un dels darrers dies de maig de 1898, «hallábanse cenando en dicha taberna» un pare i un fill originaris de Carcaixent. De comarques, vaja, per fer ús de l’eufemisme actual. I, al seu costat, «tres jóvenes que habían bebido más vino de lo regular», començaren a insultar-los i llançar-los xicotets objectes amb una clara finalitat provocativa. Fins que, farts d’aquells vituperis, els carcaixentins s’encararen amb els jóvens; «pero estos, sin querer escuchar palabra alguna, arrojáronse sobre los dos navaja en mano».

Perquè ens fem una idea de com virulenta degué ser la reacció, l’anònim periodista explicà que, «ante agresión tan bárbara», la resta de gent que hi havia a la taverna «huyó despavorida», «haciendo lo mismo los agresores, al ver que los infelices objeto de sus iras caían al suelo casi exánimes». Les ferides que els provocaren varen ser tantes i de tanta consideració que la policia hagué de traslladar-los d’urgència a l’hospital, on varen quedar ingressats. El pare presentava lesions «de pronóstico grave» en la cama dreta, la cara i el coll; i el fill, «en la región occipital, no de gravedad, afortunadamente».

Los asesinatos machistas se resisten a bajar de seis al año en la C. Valenciana

El divendres passat fou notícia que, al metro de Barcelona, un jove va agredir i colpejar mitja dotzena de xiques, de manera indiscriminada i sense raó aparent, més enllà de l’expressió d’odi que se’n deriva. A més, cal recordar que, durant 2023, a Espanya varen ser assassinades 55 dones; i, tanmateix, hi ha dirigents polítics, elegits democràticament, que continuen negant la violència masclista. Brutalitat gratuïta, tant la de 1898 com l’actual, que, com a societat, ens situa a l’altura dels troglodites.