Cabeça de xorlito (i 2)

Madrid sempre m’ha resultat depriment (museus a banda) i mai he entès la gent que diu el contrari. Per començar, se sent, per alguns carrers, com un tuf fastigós de beates, putes, pícaros i empleats dels governs, que em fa ois i que sols em desapareix arribant a Bunyol!

La gent és pressumptuosa, d’un madrilenyisme furibund, que ha derivat en madrilenyitis en la presidenta Ayuso. Curiosament, aquesta senyora, que se’n deleix amb fruita, és més del Madrid dels rics que de les barriades obreres i classes mitjanes, que són els qui denuncien els greus dèficits en serveis públics (sanitat, educació...) encara que, contradictòriament, també en aquests barris té partidaris; allà ells.

L‘Ayuso, que diu el que vol i sense pensar-ho massa, ha assegurat que el president Sánchez somia amb ella... No pot ser, pensí només sentir-la, però per si fos veritat, li dic a Sánchez: traga-se-la del cap, president, perquè és més al·lucinògena que la mandràgora i més tragicòmica que les dues muses teatrals juntes.

A més a més, és molt negativa per a la gent de mitja capa cap avall, que són els nostres; tampoc és positiva per a l’Estat, perquè, anticonstitucionalment, odia les autonomies, excepte la de Madrid i enveja Catalunya. I tota ella és un desgavell de cap a cap.

Vosté, senyor president, ha de tindre pensaments més elevats i justos que els d’aquesta senyora, que els té de campanar. I vosté no ha de competir pels vots dels fatxes, pijos i rics, que són d’ella; deixe-li’ls i que se’ls confite.

Tot aquell pupurri del Madrid que malversa en bufes de pato, contubernis i xiringuitos, és negatiu i hi ha més noblesa i sinceritat en qualsevol poble de l’Espanya profunda que en la coentor de la Gran Via madrilenya. Vosté també hauria de veure-ho així, perquè després dels banys de realitat que s’ha pegat pactant amb les nacions perifèriques, haurà après a distingir el bé del mal i sabrà cap on s’ha de mirar.

Deixe que l’Ayuso es desfogue amb Feijóo o el mate com a Casado, o a l’inrevés, allà ells. El que cal és que els fiscals, jutges i inspectors d’hisenda facen la seua feina amb el novio estraperlista de la presidenta i amb ella, si cal. En qualsevol cas, el que s’ha de fer és vigilar que tots facen bé la seua feina, ja m’entén. Dedicar-li massa hores és perdre el temps, crega’m.