Carmen Calvo dona dues obres a l’IVAM

L’artista valenciana Carmen Calvo ha donat dues de les seues obres a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Es tracta de L’ull existeix en estat salvatge (2015) i d’Impossible-Vent (1998). Ara, ha de ser el Consell Assessor del museu el que done el seu vistiplau perquè el Consell Rector aprove aquesta donació i les obres passen al fons del museu.

La primera obra es tracta d’una tècnica mixta, realitzada amb portes de fusta i part d’un maniquí de dos metres d’alt. L’ull existeix en estat salvatge és una obra sobre les últimes incursions de l’artista en el tema dels maniquins, les nines i les figures de cera, part indissociable de l’imaginari creatiu de Carmen Calvo. “Uns maniquins que invoquen una certa rememoració de la fragilitat, un morbós estat de trànsit entre la vida i la mort. O, potser, una cosa molt més important: la condició mecànica de l’ésser humà convertit en porció mal·leable de l’engranatge social. Com les nines de Bellmer, els maniquins intervinguts per Carmen Calvo accentuen la seua disposició en una escenografia dramàtica, dislocada”, assenyalen des de l’IVAM. Són, afigen, “metàfores de la violència sistèmica sobre els cossos”.

Mentrestant, la peça de finals dels 90 és també una tècnica mixta de fusta i matèria d’1,2 metres d’altura. Es tracta d’una “obra inquietant, inspirada en les natures mortes barroques. La matèria colonitza la composició i provoca en l’espectador una mescla d’atracció i morbosa repulsió. Al mateix temps, els ganxos semblen invocar una cosa violenta”, assenyalen des de l’IVAM.

Totes dues obres han format part de la retrospectiva que l’IVAM va dedicar fins fa uns dies a l’artista valenciana amb motiu de la concessió del Premi Julio González. Calvo ha sigut la tercera dona a rebre aquest guardó que entrega l’IVAM, després d’Annette Messager i Mona Hatoum. Al llarg de la seua carrera, Calvo ha rebut altres reconeixements com el Premi Nacional. 

Carmen Calvo

Carmen Calvo és una de les artistes espanyoles amb més prestigi i projecció internacional. Nascuda a València en 1950, Carmen Calvo va formar part de la generació d’artistes que en els anys 70 del segle xx protagonitzaria una autèntica revisió dels pressupostos estètics heretats de l’Informalisme i la denominada Crònica de la Realitat del franquisme tardà. Amb aquesta nova generació de joves irrompia amb força una nova manera d’entendre la pràctica artística en la qual s’insistia en la necessitat de recuperar el jo subjectiu i el desenvolupament d’un art en el qual la investigació plàstica, les vivències íntimes i l’esperit lúdic (fins i tot l’humorístic) es convertiren en el motor de la creació.

Enfront dels atacs de l’art conceptual a la pintura, Calvo va fer una aposta per mantindre críticament els paràmetres creatius d’aquesta, però transformant-los de tal manera que ha convertit la seua obra des de llavors en una proposta original i oberta a la fusió de llenguatges com el dibuix, la instal·lació, l’escultura o la fotografia. En una obra clarament influenciada pel surrealisme, la passió per una espècie d’arqueologia de la resta sobreïx en tota la seua obra des dels seus orígens a l’actualitat.

El transvasament de la metodologia d’aquesta disciplina al territori de l’art la condueixen a una meditació continuada sobre el concepte de caducitat de la vida i de l’art mateix, però, sobretot, a una lluita per reconstruir —a través d’objectes dispars de mercat ambulant entre els quals hi ha fotografies d’àlbums familiars anònims— la memòria d’un univers quotidià perdut amb l’esdevindre del temps. Aquesta tasca de reconstrucció requereix, en la seua obra, un procés pacient de recopilació de material i d’associació i estructuració de fragments trobats, és a dir, un autèntic procés d’articulació arbitrària i imaginativa de signes que desemboca finalment en la creació d’una imatge amb un alt poder d’evocació.

Suscríbete para seguir leyendo